TOTS SANTS

Anna Escribano

TOTS SANTS  

De fet, el dia de Tots Sants és l’1 de novembre. L'endemà, el 2 de novembre, és el dia de difunts, quan es visiten els morts al cementiri i es fan les representacions teatrals.

La creença tradicional és que l'1 de novembre, els vius visiten els morts i el 2 de novembre, els morts visiten els vius.

Origens : 

Tots Sants és la festivitat dedicada a la memòria dels avantpassats, amb elements i rituals que provenen del cristianisme i de creences celtes.

La festa de Tots Sants és herència d’una celebració celta. L’1 de novembre feien les festes del Semain en honor dels morts, perquè és quan comença el període més fosc de l’any, un moment que consideraven màgic perquè creien que s’establien connexions entre els dos mons, el dels vius i el dels morts.

Per als pobles celtes, l'any estava dividit en dos grans períodes: el temps clar i el temps fosc.

El primer es referia a l'època de primavera i d'estiu en el qual el sol es pon cada vegada més lentament, hi ha llum i calor. El segon període es referia a la tardor i l'hivern en els quals els dies s'escurcen cada vegada més, fa fred i la foscor s'apropia d'una gran part del dia.

Els dies que comprenien la festa del Samain eren uns dies que estaven fora dels dos períodes, és a dir, no estaven inclosos en cap dels dos. No obstant això, tothom era conscient que els dies Samain donaven la benvinguda al període d'obscuritat i això possibilitava que les portes de l'altre món restessin obertes i els morts poguessin contactar amb els vius. 

Les festes Samain també coincidien en una època de l'any en què els camps i les terres semblen igual d'esmorteïdes que el mateix món dels difunts. Ha passat el temps de collita i de la verema, aquesta és època de sembra i els camps se submergeixen en un estat latent fins que, amb la primavera, següent tot torni de nou a la vida.

En el món cristià la celebració té l’origen al segle VII, concretament en la dedicació del Panteó de Roma –temple pagà dedicat a tots els déus– a la Mare de Déu i a tots els màrtirs per part del papa Bonifaci IV. Més tard, al segle IX, la festa es propagà per tot l’occident gràcies a Gregori IV.

Actes a destacar :

Anada al cementiri. Tots Sants és dia de recordar els difunts. Per això hi ha el costum d’anar al cementiri a visitar la tomba dels avantpassats, arranjar-la i ornar-la amb flors. 

La flor mes representativa es el Crisantems 

La castanyada. Un dels costums més característics de la festivitat és la castanyada, una trobada originàriament de caràcter familiar per a menjar castanyes torrades i moniatos, productes típics de la tardor.

Representacions teatrals Fins al segle XX la festivitat de Tots Sants havia comptat amb manifestacions de teatre popular, i la peça més representada era Don Juan Tenorio, tant en la versió original com en una altra d’humorística i burlesca. L'obra consta de dues parts i transcorre l'any 1545, sota el regnat de l'Emperador Carles, a la ciutat de Sevilla. La primera part, dividida en quatre actes, ocorre una nit durant el Carnestoltes i la segona, dividida en tres actes, en un cementiri, una nit cinc anys més tard.

La castanyada catalana

A casa nostra tenim el costum la vigília de Tots Sants de menjar castanyes cuites, panellets, els originals es deien ossos de sant, dolços, fruita confitada i moniatos, i tot ben regat amb moscatell o mistela. Aquesta tradició es deu a què en aquesta vigília les campanes tocaven a morts durant tota la nit, i tothom del poble havia de participar en el repic de les campanes, i per això menjaven aquests aliments, que són altament energètics. La veritat és que la ingesta de castanyes a la tardor té un origen prehistòric, ja que aquests aliments eren bàsics per als homes primitius en aquesta època de l'any, juntament amb els glans. 

Es fan panellets amb una base d’ametlles mòltes i pinyons, però també amb moniatos, patates i darrerament amb xocolata i coco. Aquests panellets, que antigament eren presents o oferts als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres. p

Una altra pràctica més reduïda geogràficament és la carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se’n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s’havia fet a les comarques del Ripollès i d’Osona. Era molt extès en les àrees rurals i d’una forma popular, buidar carbasses i exposar-les a les nits amb espelmes als marges de camins, o tant a dins com a fora de les cases. L’objectiu era provocar la por als més innocents. 

També s’havia fet amb naps. Es buidava el nap, i com en la carbassa, s’hi feia amb l’ajuda d’un ganivet cinc forats a semblança de la cara humana: dos ulls, un nas i una boca desdentegada, o amb dents de serreta. Cal remarcar, que el fet de fer-ho amb naps, relaciona directament aquesta pràctica amb els celtes, ja que és així com originàriament es feia. 

       

                      

            

El Halloween: la festa importada

Etimologia: « Hallow » és una forma en anglès -ja en desús- per referir-se als sants , provinent al seu torn del anglosaxó « haliga » , « halga » que significa « sant» , « santificar » o «consagrar » .Al seu torn , « even » o « eve » , també en desús , designa la part final del dia , és a dir, la vigília del dia següent

Darrerament, s’ha anat introduïnt al nostre país, i arreu, la celebració del Halloween, que ens ve importat, tan si ho volem com si no ho volem, dels Estats Units. En el Halloween nord-americà es buiden carbasses i la mainada va de casa en casa a demanar caramels.

Aquesta festa fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d'origen celta. 

S'encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar als esperits malignes. 

També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits.

Per això no s'encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

En l’actualiatat els nens   amb la disfressa posada recórren els carrers anant per les cases del barri. Les colles de nens van pel carrer amb les seves carabasses , criden a les portes i quan l'innocent visitat obre la porta, llancen el crit truc o tracte ( trick or treat ) . La tradició exigeix ​​que l'amo de la casa cedeixi al xantatge , regalant als nens tot tipus de dolços i llaminadures de Halloween . Això és el que es diu fer tracte ( treat ) amb ells . 

De no fer-ho així i no donar-los res , el veí s'exposa als trucs dels nens disfressats , que solen ser el llançament d'ous contra la façana de la casa.

Aquest costum de disfressar-se i fer el trick or treat , deu el seu origen a la persecució dels protestants contra els catòlics a l'Anglaterra dels segles XVI i XVII . 

La carbassa:

Les carabasses buides provenen d'una llegenda sobre Jack 'l'avar', un granger que va enganyar diverses vegades el Diable.

Quan Jack 'l'avar' va morir li van impedir l'entrada al cel; no el podien acceptar perquè havia estat tant malvat que, fins i tot, havia enganyat el Diable en diverses ocasions. Per aquest motiu el van condemnar a vagar entre el cel i l'infern i el seu esperit es va veure obligat a vagar pel món implorant l'entrada en un o altre lloc ,amb l'única llum de carbó cremant dins d'un nap o una carbassa buida. Amb el pas del temps, l'home va ser conegut amb el nom de Jack el de la llenterna (Jack O'Lantern). 

i aquest va ser el símbol més representatiu des de llavors de la nit de Halloween .

Segons la tradició, cal buidar una carbassa i posar-hi una espelma a dins per il·luminar el camí dels difunts durant Halloween.

El costum de decorar-les per Halloween el van difondre a Estats Units els immigrants irlandesos. Els anys 70, però, la tradició es va conèixer i extendre a altres països gràcies a pel·lícules i sèries de televisó.